LES CLAUSULES ABUSIVES EN ELS CONTRACTES D'ADHESIO.

Extracte de la ponència de JOAQUIM MARTI MARTI en les Jornades del Màster de Consum celebrat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

Podríem qualificar els contractes d'adhesió com:

"aquell en que l´essència del contracte i les seves clàusules han sigut predisposades per una part i imposades a l'altre, sense que aquesta tingui possibilitat de negociar-les, fer contra-ofertes ni modificacions, sinó simplement acceptar-les o no" (STS 5-7-97, 667/97)

En aquests contractes és manté la llibertat de contractar, es a dir la possibilitat de contractar o no, però no la llibertat contractual, que és aquella que permet la discussió dels seus termes.

El Dret entén com a vàlid aquestos tipus de contractes sense llibertat contractual, perquè entén que hi ha serveis prestats per una mateixa empresa o entitat destinats a una generalitat de persones; i que s'han de regir per una igualtat de tracte entre els consumidors i usuaris (en endavant CIU), de tal manera que no es pot fer un contracte per cada individu perquè això seria també abusiu de cara al CIU i donaria lloc a desordres i desigualtats.

Però el que passa es que aquestos contractes tenen una especial regulació i control, de tal manera que aquesta manca de llibertat contractual es transforma en un “plus” de control per intentar trobar "el just equilibri de les contraprestacions".

L'art 10.1 de la Ley General de Defensa de Consumidores y Usuarios estableix tres paràmetres que son imperatius en els contractes d'adhesió:

a) “concreción y claridad y sencillez en la redacción ..., con posibilidad de comprensión directa, sin reenvíos a textos o documentos que no faciliten previa o simultáneamente a la conclusión del contrato, y a los que en todo caso deberá hacerse referencia expresa en el documento contractual;”

Tenim molts exemples jurisprudencials on els Tribunals denuncien les reduïdes dimensions de la lletra del clausulat del contracte, que dificulta la seva lectura i comprensió.

b) “entrega, salvo renuncia del interesado, de recibo..., justificante, copia o documento acreditativo de la operación, o, en su caso, de presupuesto debidamente explicado”, y

c) “buena fe y justo equilibrio de las contraprestaciones (ara) entre los derechos y obligaciones de las partes, lo que en todo caso excluye la utilización de cláusulas abusivas”..

El conflicte que poden generar les clàusules abusives s'haurien d’emmarcar dins d'aquest tercer paràmetre.

Es en aquestos contractes on podem trobar clàusules que poden qualificar-se d'abusives que son, segons la Directiva Comunitària 93/13 de 5 abril 1993 i el nou artº 10 BIS:

"aquelles incloses en el contractes que no s'hagin negociat individualment i que vagin en contra de la bona fe, i causin en detriment del consumidor un desequilibri important entre els drets i obligacions de les dues parts."

Tornem doncs a trobar clàusules incloses sense la facultat contractual però que a més causen un perjudici a una part, en teoria el CIU.

En aquestos casos la protecció jurisdiccional es doble i per exemple el TS diu que "el professional (advocat) que manifesti que la clàusula es va discutir té la càrrega de la prova".

Amb la BONA FE i JUST EQUILIBRI DE LES CONTRAPRESTACIONS es configura un estatus negocial específic, que exclou la possibilitat de:

- resoldre discrecionalment el contracte per part del subministrador.

- les condicions abusives de crèdit.

- els increments de preu per prestacions accessòries.

- les limitacions de responsabilitat enfront el CIU.

- la inversió de la càrrega de la prova.

- la imposició de renúncies a drets i accions de reclamació.

La Llei (LGDCU i Ley de Condiciones Generales de Contratación) aplica la penalitat de la NUL.LITAT a les clàusules que es puguin considerar abusives. Aquesta penalitat suposa la impossibilitat de que pugui generar efectes i que la seva inclusió al contracte sigui inerta, es a dir no arribarà a generar els efectes esperats pel predisposant.

Això però hauria d’ésser matisat per que al meu entendre no es podria parlar sempre de nul·litat sinó que en alguna ocasió s'hauria de parlar d´ ANUL.LABILITAT, i això es així perquè si bé hi ha clàusules que son abusives sempre o per tota la generalitat de possibles adherents (renuncia de drets, renuncia d'obligacions) n’hi ha d'altres que només ho serien en algunes situacions de la relació contractual o segons els adherents (compra d'objectes accessoris, sotmetiment als Tribunals de Justícia d’altres països).

En aquestos casos, aquestes clàusules no es poder fer executives enfront els CIU i, en canvi, sí poden obligar al predisposant a complir totes les altres estipulacions que els beneficien. Ens trobem doncs que aquestes clàusules no tenen perquè resoldre el vincle negocial sinó no només fer inertes aquelles clàusules que no reuneixen el just equilibri de les contraprestacions, però que un cop suprimides, el particular té interès en mantenir la relació contractual.

Podríem arribar a dir que es consideraria resolució improcedent i injustificada del contracte aquella imposada pel predisposant quan el CIU ha aconseguit extreure la clàusula considerada abusiva.

Es dona doncs un dret d'optar, d'escollir quines clàusules del contracte son vàlides i d'obligat compliment, això sí en un criteri de bona fe i just equilibri de les contraprestacions.

Així p. ex., la A.P. Madrid Secc. 10ª 3-1-96 Rotllo 906/94 va excloure una clàusula que obligava al CIU a pagar el total del contracte encara que pre-avisés de la seva resolució i va obligar a la empresa a seguir prestant el servei de manteniment d'ascensor a la finca.

Actualment és molt freqüent que en els contractes de lloguer es pacti un "termini contractual" i després unes pròrrogues, en aquestos contractes el termini contractual és de obligat compliment per les dues parts i els CIU quant opten per rescindir-lo anticipadament es troben que han de pagar la totalitat del termini contractual, en aquestos casos els tribunals es troben que han de decidir quin és el termini que determina que sigui abusiu i quines són les conseqüències pels CIU. Hi ha vegades que exclouen el termini contractual per massa llarg (10 anys) (S. A.P. Màlaga 19-3-98, Rotllo 195/97), i d'altres que el redueixen segons els usos del comerç (STS 5-7-97).

Tenim doncs que no hem de parlar de nocions generals sinó que de vegades dependrà del perjudici que causi.